BIOGRAFIA

Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 – Girona, 1983). Deixà d’anar a escola molt petita i passà una infantesa solitària lliurada al somni i a la lectura. Obté amb Aloma el premi Crexells de l’any 1937. Posteriorment la refarà i en publicarà la versió definitiva l’any 1969. Les circumstàncies dramàtiques de la Guerra Civil espanyola l’obliguen a emprendre la pelegrinació de l’exili. El 1954, coincidint amb el seu afincament a Ginebra comença la seva etapa de maduresa escrivint títols tan coneguts com Vint-i-dos contes (1958), La plaça del Diamant (1962), potser la més coneguda i emblemàtica, portada la cinema i traduïda a nombrosos idiomes, El carrer de les Camèlies (1966), Un jardí vora el mar (1967); La meva Cristina i altres contes (1967). És afinals de la dècada dels setanta que torna a Catalunya. Amb Mirall trencat (1974), acabada a Romanyà de la Selva, començaria la seva etapa de vellesa; al 1980 apareixen Viatges i flors i Quanta, quanta guerra i el 1986 La mort i la primavera, la seva obra pòstuma.

OBRA

“Carnaval” dins Vint-dos-contes

La plaça del Diamant

La plaça del Diamant narra la història d’un procès de pèrdua i recuperació d’identitat. Natàlia, la protagonista, és una noia òrfena de mare, que treballa de dependenta en una pastisseria, que té un promès formal i que coneix Quimet, un altrenoi, en un ball de la Festa Major de Gràcia. La relació amb en Quimet, amb qui es casa al cap d’un any, capgira radicalment la seva vida, a més de sotmetre-la a un procés de submissió, el primer esglaó del qual és la pèrdua d’identitat. Ja en el primer capítol, la noia deixa de ser Natàlia per esdevenir Colometa. Natàlia-Colometa és, en la primera part de la novel·la, una noia ingènua, bondadosa i passiva, que no sap gaire què és el món i pateix se li demanen alguna cosa i ha de dir que no. Aviat és mare de dos fills, entra en una progressiva espiral d’angoixes i opressions: ha de suportar les rareses de Quimet, ha de treballar fora de casa, no pot atendre correctamnt els fills i li toca viure uns moments històrics delicats. La més significativa d’aquestes opressions és la progressiva invasió de la pròpia llar per part dels coloms que cria el marit. I és en contra aquesta opressió que es rebel·la Colometa el dia que inicia el camí cap a la maduresa aprèn a dir que no. I el primer que fa es desfer-se progressivament dels coloms. El personatge ha madurat i ha pres una decisió: es revolta contra allò que considera injust i inicia un llarg camí de recuperació cap a la pròpia identitat. L’acció contra els coloms és una rebel·lia contra el marit perquè els coloms són d’en Quimet. Per un altre costat, el canvi interior es produeix de manera paral·lela a la revolució exterior amb l’inicia de la guerra civil espanyola. Quimet es converteix en un milicià primerenc que és destinat, més tard, al front d’Aragó, on mor. La mort del marit, la immensa desolació de la postguerra, la gana i la misèria que passen els seus fills l’aboquen a pensar en un suïcidi col·lectiu -ella i els dos fills- com a única alternativa. Sortosament el projecte no tira endavant perquè l’adroguer que li ven salfumant obre una porta a l’esperança en oferir-li una feina i, mesos més tard, la possibilitat de fer la vida amb un nou matrimoni. Un matrimoni d’avantatges perquè a banda de millorar el nivell econòmic, Antoni, l’adroguer, és mutiliat delmig per la guerra, fet que estalviarà a la protagonista el trauma de les relacions sexuals. Per un altre costat, és mateix adroguer qui comença a restituir la identitat perduda adreçant-se-li pel seu nom: Natàlia.

 

Mirall trencat

Mirall trencat és una novel·la llarga, dividida formalment en tres parts, que narra la corba ascendent i declinant d’una família, els Valldaura-Farriols, que representen un temps i un país concret. La primera part, formada per divuit capítols, té una funció de presentació tant pel que fa als personatges com pel que fa a l’escenari, per tant la narració de fets i esdeveniments hi són predominants; ens són presentats els fundadors de la família: Teresa Goday i Salvador Valldaura, personatges que pertanyen a un món culte. La segona part, estructurada en vint-i-un capítols, es desplaça dels fets externs cap a la intimitat dels personatges; el nucli d’aquesta part és el món infantil, marcat per la tràgica presència de la mort: Jaume, el fill petit, és assassinat i Maria es suïcidarà. La darrera part, de tretze capítols, continuarà amb la descripció de la història familiar; Teresa en serà l’ànima i morirà acompanyada dels records més estimats. L’evolució de la història queda reflectida, també, en la torre esplèndida on viuen i que es comporta com si d’un organisme vivent es tractés. El tema central de l’obra és la mort, tractat de manera simbòlica. És, també, la liquidació literària i mítica d’un període de Catalunya, vital i brillant trencat per la Guerra Civil. El temps no és lineal, sinó que queda fragmentat per nombroses reflexions, que giren sempre al voltant del pas del temps. Pel que fa als personatges cal dir que mantenen dues constants: la soledat i la desencisada concepció de l’existència humana; cal ressaltar la gran quantitat que n’apareixen a l’obra, tant de masculins com de femenins, i la seva extracció social benestant; cal apuntar que els personatges principals seran dues dones: Teresa, representant del món dels adults i Maria del món dels infants. Alterna l’estil directe amb l’indirecte. La veu predominant és en tercera persona

 

Aloma

Aloma planteja la història d’un amor desgraciat entre Aloma, una adolescent solitària i somniadora, i Robert, un home ja madur i solterparent seu. El fracàs de la relació, juntament amb un desgastat ambient familiar, obligaran a la protagonista a acarar el futur amb fermesa per l’amor al fill que ha de néixer de les seves entranyes. El relat, ordenat en vint capítols, té una estructura narrativa clàssica dividida en plantejament (capítols I-VII), nus (capítols VIII-XIII) i desenllaç (capítols XIV-XX). A través del narrador omniscient i del monòleg interior, l’autora ens introdueix dins el món trasbalsat d’Aloma. L’acció té lloc a la ciutat de Barcelona, una ciutat que és vista sota diversos primes a mesura que es desenvolupa el relat.

 

El carrer de les Camèlies

El carrer de les Camèlies narra la història de Cecília Ce, una nena trobada al carrer de les Camèlies, que esdevindrà prostituta; una protagonista que fugirà del casal del carrer de les Camèlies on 1′han trobada, i viurà a les barraques de Montjuïc, des d’on empesa per la gana, anirà a la Rambla: “a fer senyors”. Posteriorment farà d’amistancada de diversos homes, i la seva vida es reduirà a anar als cafès i a passejar-se per la ciutat, sense cap objectiu precís: per la Diagonal o pel Passeig de Gràcia, espais com deserts i amb escassa animació, com ho és la vida de Cecília Ce. El seus somni més profund, però, és anar al Liceu, vestida com un a princesa, però un cop, ho aconsegueix, s’adona que aquell no és el seu món. Desenganyada, doncs, i com si fos una taula de salvació, busca els til·lers de la Rambla de Catalunya; Cecília Ce retornar al temps i a l’espai que, amb la distància, descobreix com a única pàtria possible: la infantesa al carrer de les Camélies, una infantesa envoltada de l’olor de les tasses de til-la que prenia de nena.