Trobar Edith Södergran ha estat un descobriment. Finlandesa, de llengua sueca i nascuda a Sant Petersburg, avui està considerada una de les veus més importants de la literatura escandinava. Sense ser-ne conscient, només amb l’afany de dir, almenys al començament de la seua escriptura, va trencar amb la poesia romàntica anterior, introduint en la literatura de principis del XX noves formes. Ella va afirmar en la advertència preliminar al seu segon llibre (Lira setembrina):

Que la meua literatura és poesia, ningú no ho pot negar. Que siga o no siga vers, és una altra qüestió. He provat de sotmetre a un ritme certs poemes refractaris, i he descobert que sols posseesc el poder de la paraula i de la imatge en condicions de completa llibertat.

Editn Södergran va ser contemporània de Virginia Woolf, un dels pilars fonamentals de la literatura escrita per dones, que parla i defensa el fet de ser dona en una societat essencialment masclista com la de principis del segle XX. Potser, una curta vida –trenta-un anys– va fer que la seua obra no destaqués tant com la de l’anglesa, però estic segura que aquells poemes suposaven donar una atrevida veu a la manera de sentir de la dona en la societat que li va tocar de viure, i que no devien deixar indiferent a més d’un. Com encara no ens hi deixen a nosaltres aquests dos –escrits als vint-i-quatre anys– que Maria del Mar Bonet va refondre en la cançó “Nosaltres les dones”:

 

 

Nosaltres les dones

Nosaltres les dones som molt a prop de la terra
preguntem als ocells que esperen la primavera.
Acollim al pi despullat dins els nostres braços.
Cerquem en la posta de sol senyals i consells.

Vaig estimar un cop un home
ell no creia en res.
Arribà un dia gelat amb els ulls buits.
Se n’anà un dia feixuc amb l’oblit sobre el front.
Si el meu fill neix mort, és seu.

Tu cercaves una flor i vares trobar un fruit.
Cercaves una font i vares trobar un riu.
Volies una dona i trobares una persona,
i et sents desenganyat.