No em queda d’altra. Que conste que no entrava en absolut dins dels meus plans, però… em toca fer-me Ministra. Està vist que és l’única manera de trobar guarderia per al meu fill. Que dic (…) trobar-la, me la dissenyarien a mesura i tot! Havia escoltat parlar de pares que falsificaven les dades d’empadronament per aconseguir plaça escolar per als xiquets, també de divorcis ficticis, però com està la situació no m’estranyaria res que també es posara de moda oferir qualsevol tipus de favor sexual als/les directors/es dels centres. A mi, perquè m’agafa ja en una edat que no estic per a aquests tipus d’experiments, i a més que estic un poc peresosa per a aquestes coses, però ostres!, com anava a imaginar-me jo que això d’aconseguir plaça per al xiquet en una escola infantil anava a ser tan complicat!

Sols espere que en Sanitat no utilitzen el mateix sistema que en Educació, perquè vaja, això d’elegir els xiquets per al pròxim curs a sorteig, almenys una mica curiós sí és. No m’imagine jo allà, una reunió de metges traient boletes per veure quins són els afortunats a rebre unes sessions de quimioteràpia i quins no. Clar, des que vaig saber que les places s’assignaven per sorteig, ja vaig tenir segur que el meu fill no estaria entre els afortunats. Amb la meua sort, estava claríssim! No sé sí tindrà alguna cosa a veure el que vaig nàixer un dimarts i 13 però l’única vegada en la vida que em va tocar una cosa en un sorteig va ser un lot de discos –entre ells recorde un d’Objetivo Birmania, en glòria estiga- i total per a res, perquè jo no tenia tocadiscos en aquell moment. (Clar, que pensant-ho bé, potser millor així perquè aquests d’Objetivo Birmania molt bons tampoc eren, eh?). Així les coses, no puc més que constatar les superlatives dosis d’humor emprades pel regidor d’Educació en fer-me arribar un escrit on m’informava del termini d’inscripció a l’escola infantil. Vint-i-sis places per a quasi vuitanta xiquets! Sí, molt divertit, ja ja ja ja, sobretot per als pares/mares de la majoria de xiquets/es que han quedat fora. Però no passa res, ara nosaltres també podem fer un sorteig a casa, primer per veure quin dels dos deixa de treballar per poder atendre’l, després per veure què deixem de pagar per haver deixat de treballar, després per… en fi, un festival de riure, vaja. Ara, el pitjor de tot és que ni premi de consolació que tenim. No sé, mínim unes entradetes per a Terra Mítica o per al Palau, no? Ja que totes les inversions es decanten cap allà, que puguem traure-li algun rendiment. En fi, malgrat que el xiquet no tinga accés a l’educació que li correspon sempre ens quedarà el fet de poder fer-li veure la sort que té, en haver nascut a la terra de la Copa Amèrica i els PAIs, i pregar al Senyor perquè no s’acaben mai les reposicions de westerns i corregudes de bous per Canal 9 per poder educar-lo en contacte directe amb els valors dels valencians.